La Psicologia Humanista és la tercera força dins del camp de la Psicologia. Va sorgir a la dècada dels 50 com a alternativa a la Psicoanàlisi i el Conductisme, i es va caracteritzar per centrar la seva atenció en la part sana de la persona, en les seves capacitats i potencials psicològics, així com en aquelles característiques distintives i específicament humanes com són la creativitat, l’amor, la llibertat, la responsabilitat, la motivació, la voluntat, els valors, la consciència, etc.

El respecte per la complexitat i la singularitat de cada ésser humà i el concepte d’autorealització o creixement personal són dos aspectes clau de la Psicologia Humanista. Ramón Rosal i Ana Gimeno-Bayón defineixen l’autorealització o creixement personal com “el procés pel qual es va aconseguint el desenvolupament del conjunt singular i irrepetible de potencialitats de tot ésser humà, en harmonia amb un projecte existencial flexible (adaptat a les diferents circumstàncies de la vida), elegit de forma lúcida, lliure i nutrícia (respecte a un mateix i als altres), en concordança amb els valors nuclears de la persona, i obert a la possibilitat d’una realitat transpersonal. “  A: Rosal, Ramón y Gimeno-Bayón, Ana. Cuestiones de psicología y psicoterapias humanistas. Instituto Erich Fromm de Psicología Humanista, 2001. Pàg. 145. 

Així mateix, un dels principals objectius de les psicoteràpies humanistes és afavorir el desenvolupament d’una personalitat creadora; entenent la creativitat com una capacitat que tothom poseeix en potencia i que no es refereix al fet de realitzar productes originals sino a desenvolupar una actitud creadora en la vida. Perquè qualsevol tasca de la vida quotidiana, per insignificant que sigui, pot ser experimentada de forma creativa, és a dir, reflectint un estil peculiar de percebre, pensar, sentir, emocionar-se, motivar-se, decidir i actuar; un estil de caràcter personal, idiogràfic i fidel a cada individu.